«A l’escola dels petits esquelets a en Croc-Croc li costa, de vegades, veure que la vida és bella»
Una manera de reflectir la societat on vivim per a fer una anàlisi crítica o mostrar allò que no ens agrada d’ella, és projectar aquesta manera de viure a un espai impossible. En aquest cas, es tracta d’un cementiri i els personatges esquelets.
Els esquelets, personatges encarregats en la tradició de fer por i provocar inquietud, estan il·lustrats en aquesta història de tal manera que els sentim propers i inofensius.
La vida escolar reflectida dota al llibre d’humor, un humor aconseguit per estranyament.
El tema de la diferència no té la força, ni la intensitat desitjada: el protagonista, únic esquelet de cap roig, és víctima d’assetjament, però al final és el seu color roig el que salva de morir sota la neu freda als seus companys. A hores d’ara, aquests canvien d’actitud respecte al protagonista. Tesis senzilla: el respecte al diferent, tothom és necessari, la diferència sempre fa aportacions …
Podríem preguntar-nos: què fa Croc per canviar la seua situació? No actua, ni decideix; sols aguanta.
Les il·lustracions en blanc i negre i la importància de la línia per a definir el gest de la cara, aporten humor. El format petit i el pas de les pàgines de baix a dalt s’allunyen del costum, del que és habitual dels altres llibres. Ens recorda a altres llibres d’esquelets recomanats pel Col·lectiu: “Què risa de huesos”, o a pel·lícules com “Pesadilla en Navidad”.
Comentat en novembre 2015