Quins paisatges ens presenta la seua poesia?
Un paisatge de gira-sols, camps de paraules que conserven els ocells abatuts del demà.
Un paisatge de nit que va soldant amb fosca tot el cercle de la lluna.
Un paisatge de bosc entre la boira per a sentir els records.
Continua el poeta: la poesia acaba sent un mirall on un està llegint els propis llavis.
Què llegeix als seus llavis?
Llegeix la vida que entra dins dels poemes per a esperar-te, que és la fosca sota el blanc de la neu o una combustió que es pot confondre amb la llum.
Llegeix els teus ulls on s’apaga la fondària lenta d’un somriure.
Llegeix el propi rostre que em mira solitari veient passar el tren de la infància.
Llegeix la mort que és anar-se’n si no ve ningú a acomiadar-te.
Trobarem en aquest llibre, realitzat amb molta cura, una poesia sostinguda per paraules d’aire que parlen de la vellesa i la infantesa, de somnis i vivències, dels viatges i dels retorns, de tristeses i emparances, d’amors i supervivències, de nostàlgies, sexe i solitud; tot alhora.
Joan Margarit sembla un poeta que expressa magníficament les emocions de pena i dol, que domina la sintaxi adequada per a embolcar-nos i impedir la fugida davant eixos sentiments íntims que resulten difícils d’assolir i compartir. Un llibre, sens dubte, dur i esperançador, perquè el protagonista (pot ser l’autor) amb tots els seus records i experiències comença a ser feliç, misteriosament feliç.
Recomanem també:
-
el video de Joan Margarit que presentà vilaweb en 2008, amb motiu de l’edició del llibre:
https://www.vilaweb.tv/escriptors-tv-joan-margarit
Comentat en juny 2012