“La memoria es como la nieve, escribes sobre ella y, mientras escribes, se va derritiendo”.
Això diu Julio Llamazares, poeta, assagista i novel·lista lleonés, autor del poema que compartim esta setmana amb vosaltres.
Forma part del poemari Memoria de la nieve que va escriure fa 39 anys i del qual diu que no canviaria ni una sola coma si ho tornara a escriure.
La seua escriptura està vinculada al paisatge perdut de la seua infància i retrobat en la seua memòria amb nostàlgia pels paisatges nevats.
En este llibre es dona una simbiosi perfecta entre poeta i il·lustrador. Llegir els poemes i veure les il·lustracions ens va submergint en un món gelat, però al mateix temps bell, on el fred, els dies que s’acurten i la desesperança ens van invadint. Encara que podem alleujar esta tristesa amb la bellesa que tanquen les paraules i les il·lustracions que les acompanyen.
Després de llegir este poema, novembre sempre serà el mes de les avellanes i el silenci.
Sapiem trobar en nosaltres, encara que només queden calius, eixe foc que ens permeta recordar la nostra humanitat per a caldejar el món fred i inhòspit en el qual a vegades ens trobem.
I versos sempre.
Comentat en abril de 2026