Llibre reeditat per Kalandraka en 2025, publicat per Fondo de Cultura Económica en 2010.
Llibre curiós i d’amplis significats que procurarem no entrar perquè puga fer-ho qui ho tinga entre les seues mans. El que sí que podem dir és que no és un conte de fades a l’ús, fins i tot podem dir que és una meta història, ja que conté o fa picades d’ullet a altres relats, tant històrics com contes tradicionals.
Una primera mirada podria significar una crítica a l’individualisme i a la cura permanent de la persona, prioritzant la bellesa sobretot la resta, sense preveure les conseqüències: la solitud i la por. Ja que tots queden corpresos de la bellesa de Griselda, perdent literalment el cap, generant la por i provocant la solitud d’ella, amb el joc macabre de col·leccionar els caps que, curiosament, apareixen somrients.
Víctima de la solitud decideix tindre una filla amb l’únic príncep miop que tarda a descobrir la seua bellesa. La seua filla és tan bella com ella i Griselda cau víctima de la seua pròpia maledicció perdent el cap. La xicoteta princesa no vol seguir els passos de la seua mare i fa just el contrari que ella, buscant companyia, compartint amb qui l’envolta i, paradoxalment, la seua gran afició és construir “trencaclosques”.
Utilitza tan sols dos colors sense comptar el blanc i el negre, en concret el daurat (la reialesa) i el blau (l’atracció).
Crida l’atenció la diferència de les guardes amb els colors i el somriure dels caps, juntament amb la portada, molt il·lustrativa, donant pistes sobre el seu contingut, i la disposició de les il·lustracions en les pàgines (dobles pàgines i seqüència similar al còmic) i la seua interacció amb el text.
Una metàfora sobre la lectura, sobretot en els temps que corren i el perill del dogmatisme que alguns sectors pretenen: adoptem una postura crítica davant qualsevol informació, no siguem passius per prendre’ns al peu de la lletra el que ens diguen, podríem perdre el cap, “i no és només un dir”.
Comentat en maig de 2026