Aquesta segona novel·la és una història de dones, de tres generacions de dones vinculades al món del vi, tres dones poderoses, les més riques del poble. ”… no era senzill per a una dona nascuda en el darrer terç del segle dinou. Però si, a més de ser femella, posseïa un patrimoni envejat (…) gaudia d’un estatus que generava tèrboles gelosies entre els mascles dominants que l’envoltaven, aleshores la dificultat esdevenia colossal.“(13). En aquest sentit, és una història costumista, generacional i femenina, que mostra unes dones enèrgiques, “lliures”, capaces d’aconseguir tot allò que es proposen, i que segueixen els seus impulsos eròtics i sentimentals oblidant la moral catòlica i els bons costums de l’època en què va viure cadascuna, unes vides que transcorren entre finals del segle XIX i el 2001.
I quan dona veu als homes «el senyor Narcís no es va comportar mai com s’entenia que un home de veritat s’havia de conduir» (186) no es fixa en els mascles dominants sinó en homes singulars, que no són com la resta, són comprensius, tendres, capaços d’estimar les dones, des del respecte, i també capaços d’estimar a altres homes; presenta la bisexualitat com un joc més de les possibilitats sexuals.
Però és també una història policíaca, on Agatha Christie és un referent clau de l’inspector Lluís Recader que s’encarregarà de la investigació d’un crim… Un home singular: »amenaçar-lo o torturar-lo serviria de ben poc. L’haurien de matar. I ell no era d’aquests, ell no volia resoldre els seus casos així. Volia guanyar per discerniment. No arrancant ungles» (238-39), format en la República i adherit al carlisme franquista, que barreja la formació rebuda i les novel·les negres que l’acompanyen des de la seua adolescència. Tota la investigació la viu com una novel·la de la qual ara ell és el protagonista i al mateix temps, serà el fil conductor per a explicar tota la resta. … el mateix fet des de punts de vista diferents: la policia, la víctima, el culpable, la gent de la Principal… en una narració on el llenguatge, el punt de vista, la informació dels fets canvien segons el personatge que ho conta.
I finalment és una història de la postguerra, de la repressió franquista i de la connivència entre govern, exèrcit, església i les classes poderoses. Diu l’inspector de la seua feina diària: «No és que perseguint traïdors al règim no pogués exercir les capacitats indagadores que estava segur de posseir, però no era el mateix. Allò no era una partida d’escacs. Allò era més primari…: una cacera de rates.» ( 159).
En realitat tot gira al voltant de les converses dels personatges, sobretot de l’Úrsula, ànima de la novel·la, que descabdella els seus records en un curt espai de temps, entre el dijous 7 de novembre i el dimecres 27 de novembre de 1940. I un apèndix final, amb les confidències de Llorenç a la seua filla Maria, el 2001, on s’acaben de lligar tots els fils que havien quedat sense resoldre.
Escrit amb un llenguatge molt ric , assaonat amb l’humor, la ironia i la saviesa de segles dels pobles petits, i amb unes descripcions exhaustives d’ambients, personatges i situacions: «Després van tombar fins al cantó dret del temple, on hi havia tres carrerons difícils d’entomar, sobretot el segon, que combinava un angle tancat, una pujada pronunciada i una paret cantonera molt sortida que, si no s’encarava bé, fins a les mules més experimentades hi deixaven mitja sàrria. Feren i referen tantes maniobres com va caldre i alguna vegada vorejaren l’infortuni, secretament desitjat pels molts pouencs espectadors» (19)
Comentat en octubre 2016