Premi Nacional Book Award, 2007
Tu ets un nòmada com els d’abans -va dir ell-. Aniràs pel món buscant menjar, aigua i pastura. No està gens malament. (p. 238)
Novel·la de creixement en condicions molt difícils, en lluita continua amb el món, però sobretot amb si mateix. I per això l’humor, la ironia i la sàtira són aquí imprescindibles davant una realitat que et corprèn i que sembla que no pots canviar. I cal afegir, com a contrapunt, la tendresa, l’autenticitat, la sinceritat…
Amb humor, es riu de tot, començant per si mateix: Tenia el cap tan gros que els cranis petits dels altres indis hi donaven voltes com traçant-hi una òrbita (p.11)
Amb ironia va desgranant la visió dels blancs: I, en el fons, m’ensumava que el que els blancs buscaven en realitat era veure com s’enfrontaven uns quants indis. Per a ells devia ser com veure un combat de gossos, no sé si m’explico» (192)
Amb sàtira: (Dia d’Acció de Gràcies) escolta papa, li vaig dir, de què donem tantes gràcies, els indis? – Hauríem d’estar agraïts que no ens van matar a tots (110)
Ho fa en un llenguatge viu, fluid i col·loquial, però no barroer, farcit d’humor i dites populars, adjectius i metàfores: “ostres tu, aquell nano era un catedràtic de literatura octogenari atrapat en el cos d’un fill de grangers de quinze anys” (101) “Ets un terra collons en miniatura” (193)
Amb descripcions acurades d’accions i personatges, sense jutjar-los: “però abans que us feu a la idea que en Rowdy només sap venjar-se de la gent i atonyinar … us explicaré una cosa maca d’ell: flipa amb els còmics” (p. 30) «Deu ser que d’addictes hi ha de tota mena. Els uns més, els altres menys, però a tots ens fan mal en aquesta vida. I tots busquem una manera de fer-nos el-passar. La Penèlope s’afarta amb el seu, de mal, després el vomita i estira la cadena. El pare se’l beu a glop» (115) “El pare… potser no m’estimava exactament com calia, però m’estimava tan bé com sabia” (197)
Però es resisteix a acceptar aquesta realitat tan cruel: “dibuixo quan vull parlar amb el món. I vull que el món em faci cas” (p. 13) però també dibuixo perquè em fa l’efecte que és l’única opció que em queda per escapar de la reserva” (p.14)
I critica durament la reserva i la pobresa: “calia matar-vos l’indi per salvar el nen” “havíem d’aconseguir que volguéssiu deixar de ser indis”, diuen els mestres, blancs, de la reserva (43)”Però a nosaltres, els indis de reserva, no se’ns compleixen mai els somnis. No en tenim mai l’ocasió, l’oportunitat. Som pobres i prou. No som res més” (21) La pobresa no et fa fort ni t’ensenya lliçons sobre la constància. No, la pobresa l’única cosa que t’ensenya és a ser pobre” (21)
Viu entre dos mons: “… em diuen poma perquè, segons ells, per fóra, soc pell roja, però per dins en realitat soc blanc – Ah, o sigui que veuen que ets un traïdor.- això mateix.” (132)”em sentia com si fos un d’aquells exploradors indis que guiaven la cavalleria americana contra els altres indis” (190)
Conviu amb la presència contínua de la mort: “tinc catorze anys i he anat a quaranta-dos funerals. Vet aquí la diferència més gran que hi ha entre els indis i els blancs … no hi ha ningú que hagi anat a més de cinc enterraments” (207-208)
I desitja i lluita per una vida millor: “representava que havíem d’estar contents amb les nostres limitacions. Però ni de conya ens pensàvem acontentar amb el que teníem, la Penèlope i jo” (120)
Llibre fronterer entre infantesa i maduresa, entre l’indi i els blancs, entre quedar-se i anar-se’n… ens trobem amb la cultura índia en un moment de la seua història en la qual els indis que queden viuen a les reserves totalment fagocitats per la cultura occidental. Un llibre dur, certament imprescindible com oportunitat de mostrar un món real per a molts, desconegut.
Si en voleu saber més, Edicions de 1984 inclou uns reculls de premsa:
Autor: Sherman Alexie: (1966) Amerindi nascut en la reserva de Spokane, és un relat autobiogràfic de la seva adolescència. Actualment viu a Seattle amb la seva família. És poeta, novel·lista, guionista i director de cinema.
Comentat en maig 2016