Segons Txékhov «L’art d’escriure consisteix a dir molt amb poques paraules»
Res més apropiat per definir aquesta breu novel·la de Stefan Zweig. (Viena, 1881 – Petròpolis, Brasil, 1942), escrita l’any 1941 i publicada pòstumament.
La història, en aparença, és senzilla: ens presenta dues personalitats completament antagòniques enfrontades en un duel singular: una partida d’escacs.
Un duel que no es produeix a iniciativa de cap dels dos personatges, que ni es coneixen ni tenen res en comú, simplement, viatgen en el mateix vaixell de Nova York a Buenos Aires.
En realitat el protagonista, en l’ombra, és un tercer personatge, narrador omniscient, qui, sense presentar-se ni saber el seu nom, ens donarà les claus de qui són i com han arribat fins aquí aquests dos personatges, aconseguint crear en nosaltres una expectació, una intriga i un interès que ens lliga a la novel·la fins al final.
Del primer personatge coneixem el seu nom, Czentovic, i el narrador el defineix com a persona molt limitada intel·lectualment, obtús, «un cervell d’efectes retardats a qui li faltava capacitat de retenció», falta d’interès per tot, això sí, era molt obedient i feia tot allò que li encomanaven. Tota la novel·la va plena d’adjectius despectius cap a Czentovic: camperol curt de gambals, cobdiciós, ignorant, galifardeu, murri, autòmat inhumà … però capaç en mig any, amb un bon mestre, de dominar tots els secrets de la tècnica dels escacs, amb una única limitació: era incapaç de jugar cap partida de memòria. Genial en els escacs, però d’una inèrcia intel·lectual absoluta. Així i tot, al cap de 18 anys ja era campió del món.
De l’altre personatge ni tan sols sabem el nom, sols que és un senyor d’uns quaranta -cinc anys, un desconegut. Sols el coneix el narrador «es va presentar amb un nom que de seguida vaig reconèixer com el d’una antiga família austríaca, respectabilíssima», però a nosaltres, lectores, ens l’amaga i el presenta com el senyor B. És el mateix senyor B qui contarà al narrador la seua història (i de retruc, a nosaltres, que l’estem llegint).
Per què accepta el senyor B enfrontar-se al campió del món , si mai ha destacat en els escacs i no ha jugat contra ningú des de fa 25 anys? On i com ha après a jugar?
El plaer de jugar es va convertir en el desig de jugar, el desig de jugar en la pressió de jugar, en una mania, una ràbia frenètica, que no només m’obsessionava quan estava despert…, (p.87)
Una obra mestra que cal llegir per saber un poc més de la refinada maldat d’alguns botxins i la capacitat de resistència de les víctimes.