-Una altra vegada? Que ja coneixem el conte!!
-No, que no el sabeu aquest.
En aquest llibre no és tan important què conta sinó com està escrit; eixa manera tan bella, tan original.
Us trobeu davant d’una doble versió del popular conte de tradició: la versió del text de Beatrix Potter i les il·lustracions de Helen Oxenbury que constitueixen una altra versió sobretot amb la doble pàgina del final del llibre.
Us trobeu davant d’una edició molt acurada: a la seua coberta destaca el títol, l’escriptora i la il·lustradora. Una imatge on apareix el llop i la caputxeta; un llop famèlic d’aspecte vellós i una xiqueta eixerida i innocent. I a les guardes un mapa amb els llocs importants del conte; tot un encert!!!
Oimés, el llenguatge polit de Potter amb un vocabulari de qualitat arrelat a un entorn agrícola: el bosc, les plantes (grèvol, agrella, xuclamel) i, també laboral: cosir, talar … afegint cançons de treball. Tot això, traspua el fet popular.
I, per si no fos prou, tenim la “veu” personal d’Oxenbury a través de les imatges utilitzant el llapis i l’aquarel·la, alternant el blanc i negre amb els colors complementaris roig/verd, on es manifesta el segell d’aquesta il·lustradora.
Ella ha volgut presentar-nos un llop vestit amb la seua gaiata que suavitza la seua maldat, un llop en transformació des de l’animal envellit al principi per la fam fins a un carnívor àgil i juvenil davant la perspectiva del menjar i, més encara, amb un llop al final gros i feliç. Ha volgut presentar-nos una caputxeta, a la primera pàgina, solitària amb un gest corporal que expressa por; una caputxeta, a la primera doble pàgina, que mostra la seua petitesa posant-se de puntetes per poder arribar al picaporta; una vermelleta que no necessita desobeir per a patir la mateixa experiència que a les versions anteriors del conte.
Tanmateix, text i imatge es conjuminen per a crear una situació inquietant al llarg del recorregut. Encara que el començament mostra la seguretat de la llar amb una estampa de les tres dones – àvia, mare i nena- amb vestits de faena, costura i neteja, l’aventura va alterant-se fins al moment d’arribada a la casa de l’àvia on apareix la maldat. Diu el text “ningú no va veure la Caputxeta”, “ningú no la va veure passar” i les imatges s’omplin d’ombres llargues i esbiaixades.
Aquest desassossec aplega fins al final del conte on el text i la imatge es separen, s’oposen. El primer, s’apropa a la versió de Perrault, però Oxenbury idea una imatge en doble pàgina que fuig de resolucions tancades i ens planteja preguntes. És la seua aportació, un homenatge a la seua infantesa, període en què va conèixer el text de Beatrix Potter publicat el 1971.
-Penseu encara que sabíeu aquest conte?
Comentat en gener 2024