Publicat en Buenos Aires, en 2005, per l’editorial Norma, i menció especial en 2006 de la selecció White Ravens
Recordem les paraules de Galeano quan parlava de Benedetti dient que portava a la butxaca set claus, una per a cada casa que ell necessitava per salvar la seua vida.
Aquest llibre tracta de l’horror de la dictadura en l’Argentina també extrapolable a altres pobles: tortures, desaparicions, assassinats des dels aparells de l’Estat, persecucions, fugides, por, esgarrifança… Però més concretament parla del reconeixement d’una situació colpidora, de la decisió i de la valentia que es necessita per a enfrontar-se al dictador, al militar.
Escrit des del realisme més dur, narra com si fora un text teatral tot allò que la història necessita a base de diàlegs que permeten dir sense escriure i hi afegeixen un ritme particular, silenciant aquells aspectes més tèrbols, més tortuosos amb uns punts suspensius que conten més que les pròpies paraules. Estructura senzilla, acudint als diàlegs i a l’entrevista com a recursos per a contar aquesta història.
Les lectores anem seguint l’evolució del personatge principal des de la seua infantesa fins a l’adolescència, vivint, com si estigueren a la mateixa habitació, el patiment del personatge principal.
Molt ben reflectits els trets psicològics de la protagonista en cada edat:
De petita, patint des de la innocència i la incomprensió, la desaparició del pare, els canvis de domicili i el segrest de la mare.
D’adolescent, demanant respostes, des de l’oblit i la informació externa sobre què ha passat, des de l’entesa, des del començament a entendre tot allò que ha viscut.
I tot això l’obliga a decidir no callar, a contar en veu alta la seua memòria històrica amb un final esperançador, no individualista sinó col·lectiu, perquè víctimes som totes i perquè recordar una persona desapareguda ens porta a la memòria a la resta d’eixe col·lectiu víctima de l’horror.
Tal vegada un desconeixement dels referents històrics podria afegir una possible dificultat per arribar al públic juvenil; tanmateix, qui té culpa d’això en un entorn mediàtic on s’amaga la informació i l’esperit crític és tallat per una educació uniforme?
Comentat en setembre 2017