Obra optimista en la qual, ens prepara i ens ajuda a prendre consciència de l’última fase de la nostra vida, la vellesa, personificat en Baumgartner, amb les limitacions i situacions aparatoses que vivim o viurem, juntament amb les disminucions de les facultats físiques. Ho realitza amb la seva última obra, cant a l’amor i a la vida, amb un concepte de vellesa ple de vida i, al mateix temps, ens anima a seguir, a buscar projectes, a sortir de la rutina… amb esperança, amb força i amb il·lusió.
En un principi podríem pensar que es tracta d’una espècie de comiat autobiogràfic, però el narrat, el personatge, no és la d’una persona que sap del seu final imminent (com ho sabia Auster), sinó que és la història d’un home que viu ancorat amb la rutina del record a la seva dona (morta fa deu anys) i després d’uns fets atzarosos, canvia i reneix la seva il·lusió per la vida.
És un home de més de 70 anys (com Auster) que segueix en actiu, professor d’universitat, escriptor, finalitzant projectes acadèmic-professionals, però amb xacres i accidents propis de la deterioració física. Un d’ells, provocat per l’atzar, com altres punts, es converteix en un punt d’inflexió en la seva vida, on “va comprendre que viure és sentir dolor i, viure amb por al dolor, és negar-se a viure” (p. 73 del llibre en castellà), que li fa sortir de la seva rutina fagocitària, per a sortir a apreciar cada moment de la seva vida, sense oblidar ni retardar la cerca de la felicitat.
Amb la proposta de l’últim projecte, el nostre protagonista, represa la il·lusió i comença a realitzar coses noves per a ell, presentant-se davant situacions gairebé desconegudes, fruit novament de l’atzar, que li porta a enfrontar-se a situacions inesperades i desconegudes amb força, ànim i decisió.
La gran qüestió seria, qui és Baumgartner?, què representa?
En un homenatge realitzat a Madrid, l’octubre de 2024, on van acudir els membres de la seva família, la seva dona Siri Hustvedt, va dir: “malgrat el final ambigu, Paul va escriure el meu propi dol per endavant. Crec que sabia sense saber que jo sabia que jo em convertiria en Baumgartner”.
Destacar el rol que assigna a les dones, allunyat dels estereotips, manifestant la seva autonomia i singularitat, com la seva presa de decisions i projecció vital pròpia, madura, de manera independent i centrada en els seus propis interessos, allunyats de la dependència masclista.
Amb el seu estil envolupant, amb ruptures de ritme, repetint seqüències incorporades en altres de les seves obres, on juga magistralment amb el temps (present, passat, futur), no necessita demostrar-nos res, tan sols gaudir, com altres vegades, de la seva lectura, que no és poc.
Comentat en març 2025