Permagel és la capa de la terra que no es desglaça mai.
Aquesta capa que no es fon és la que envolta a la protagonista i fa que s’observe i senta el món des d’una mirada freda, com si no estigués inclosa, un món aliè que no li aporta res ni al que tampoc vol pertànyer. D’aquí que s’imagine totes les formes de suïcidi possibles.
Tot el que l’envolta ho viu i ho sent com a filla, com a germana, com a amiga, com a amant lesbiana…
Són moltes les crítiques sobre temes candents en la societat: la cultura del medicament, la privació de llibertat sobre si volem morir, la cultura vegetariana rígida, contra les macrogranges, casaments per l’església encara que no hi cregues, una societat obsessionada per la seguretat…I altres temes com la llibertat, la recerca de la identitat sexual, la naturalitat sobre les seues relacions amb altres dones. Però no ho fa d’una manera forçada, és un diàleg intern a partir del que li ve des de fora.
Entre els temes que tracta posa a la palestra dos temes tabú on n’hi haja: el suïcidi i les relacions sexuals lèsbiques. Pot ser molt aclaridor aquest passatge de la novel·la: No soc una addicta al sexe, tot i que penso en sexe moltes vegades, durant el dia… El sexe m’allunya de la mort. Tanmateix, no m’atansa a la vida… Penso molt en sexe, però també penso en alçades, en vies de tren, en Gillettes, navalles suïsses i ganivets de cuina, en barbitúrics, en piscines i en banyeres, en àcids, psicòpates, atracadors, banderes i semàfors vermells. Penso en autopistes, en direccions contràries, ponts elevats, testos que cauen, gossos rabiosos, serpents de cascavell. Penso molt en atacs terroristes, en errors mèdics, en xeringues plenes d’oxigen, esllavissades imprevistes, allaus provocades, avencs i pous amagats…
Però la mort és transferible. I el permagel pot anar esquerdant-se i finalment fondre’s.
Tot açò ho diu amb un llenguatge ric i poètic i amb un humor sarcàstic que fa que la seua lectura siga agredolça i tal volta ajuda a qui el llig a crear-se el seu propi permagel particular.