Novel·la realista, intensa i contundent.
L’estructura de la narració pivota sobre quatre personatges.
Un testimoni sobre l’experiència vital de dues dones i dos adolescents.
Les dones són la professora dels dos xavals i la mare d’un d’ells.
Cada capítol s’inicia amb el nom de cadascú d’aquests personatges.
Les dones relaten en primera persona i els xics en tercera.
Els adolescents Théo i Mathis s’estrenen en la vida mesurant les seues capacitats per a la mentida, per aguantar l’alcohol, per a resistir les normes, per fer crits d’auxili davant dels altres que ningú interpreta, ni fa cas.
Elles, Cécile i Hélene tenen un passat que es projecta en el seu present.
El dolor transita la novel·la, la impregna tota i interpel·la a la persona lectora.
Encara que no fa cap judici, ni valoració de les situacions que toca: maltractament, alcoholisme, ideologia d’extrema dreta, odi …
Aquests quatre personatges tenen en comú la por a visibilitzar els conflictes interns i externs que pateixen a la seua vida i les lleialtats que venen de lluny i marquen les seues actituds davant dels conflictes.
Descobrim el sentiment de solitud i vulnerabilitat en aquesta polifonia de veus. Des de Théo (l’adolescent que beu com a refugi per a perdre la consciència de la seua realitat) fins al sentiment de culpa de Cécile, mare de Mathis que viu una situació d’humiliació palesa de la qual no sap com desfer-se.
Els escenaris on l’autora es mou són la casa i l’institut. Àmbits on critica la falta de temps i de rigor a l’hora de valorar les actituds que presenten els adolescents.
Molt interessant el final obert que deixa Delphine de Vigan en la novel·la perquè l’esperança siga un ingredient que pose o no la persona lectora per a donar fi a la història.
Les lectores queden amb algunes preguntes com ara:
coneixem a qui tenim davant?;
quines són les nostres possibilitats d’actuació?
I probablement moltes més.
Comentat en novembre 2021