Apareixen un grapat de personatges, de més gran a menut: la vaca, l’ase, el porc, el gos, el gat, el pollet, i el mosquit i tots (tret del mosquit) diuen el mateix “no és culpa meva”. Amb humor, la culpa va passant, per una cadena de projeccions, d’uns personatges a d’altres i al final, torna al personatge que ha ocasionat el fet, en una reflexió irònica sobre la culpa…
La interpretació de la història a banda d’un divertiment i un missatge mediambiental (què passa quan alterem la cadena tròfica), té un vessant psicològic, la responsabilitat personal. Només si som responsables, podem sentir la culpa per actuacions poc o gens adequades. Créixer implica assumir les pròpies responsabilitats. Afortunadament, el llibre s’allunya de la culpa des de la visió cristiana que porta annexat el càstig.
L’estructura del text és una fórmula de tradició oral amb encadenats i repeticions, tirallongues. Amb un llenguatge popular que replega les ofenses a cadascú dels animals: bèstia fastigosa, vaca ximple, porc pudent, ase ruc, gos beneït, gatot pallús, pollet babau, mosquit miserable… I poca-solta! Fa incidència en les referències a la part del cos que causa tant de riure a la infantesa: el cul. I les onomatopeies: oix, uix, ecs, nyam-nyam.
Les il·lustracions són molt originals, a base de collages amb materials de desfeta, que connecta amb l’estil de l’art povera (art pobre, moviment avantguardista). Sorprèn l’expressivitat aconseguida a través d’aquests materials als primers plànols dels personatges. Predomini de diferents tonalitats de marrons, ocres …
La traducció al català, a càrrec de Teresa Duran, assegura una versió de qualitat incontestable.
Comentat en maig 2020