Llibre polèmic. L’autora ens diu en la nota final que és un llibre fet per encàrrec, atenent la petició d’una editorial danesa que li demana escriure una novel·la sobre adolescents. I possiblement això fa de contrapés perquè domine més la intenció didàctica i moralitzant que el vessant literari.
Estem d’acord en el fet que és una obra que parla de filosofia i pot tenir una lectura en clau metafòrica. En clau filosòfica, qüestiona el sentit de la vida. Podem intuir tres filosofies: el nihilisme del personatge Anton, l’existencialisme del grup i el relativisme.
No existeix l’adult. Individualisme sagnant i poca empatia. En la recerca d’un significat a la vida sols els mou la venjança en altre membre del grup per disminuir la humiliació patida anteriorment en la pròpia carn. I la força bruta és qui mana quan algú no atén la petició del grup.
Parla de violència, ritus d’iniciació, incomunicació adult-jove. El discurs de l’amo des de dalt de l’arbre duu a l’angoixa en el grup i els força a actuar, amb final tribal que inclou un crim ritual. Matar a qui altera el poder del grup. És un final sense eixida, caus directament a l’abisme:
“Lo que vi fue odio. Odio. Más odio. De todos contra todos” (p.144)
El grup d’adolescents reuneixen un munt de tòpics: el pare hippy i la comuna; el fonamentalista musulmà que actua amb extrema violència familiar; els xics són els forts i això provoca el respecte de les xiques; a les xiques els agrada el rosa i somnien en ser una núvia de blanc que besa a l’home que serà seu per a tota la vida, tenen revistes romàntiques, etc.;
És literatura o és didàctica?, estètica literària? Literàriament, no està ben encertat, no hi ha lligam emocional ni empatia entre la història i les persones lectores perquè:
.- Ha de tenir credibilitat: aquest no és creïble.
.- els personatges han de tenir volum, aquí no hi ha, són estereotips: la guapa Rosa, el pietós Kai, la petita Ingrid, el sagàs Henrik, el gran Hans… Se l’ha comparat amb el senyor de les mosques, però no és una comparació possible. El senyor de les mosques està ple d’emocions, sentiments, reflexions, contradiccions…, en uns personatges perfectament dibuixats, on apareix el millor i el pitjor de cadascú: la por, la covardia, la valentia, l’amistat, l’admiració, l’instint de supervivència, l’enveja, la traïció…, tot perfectament barrejat i amb un final amarg encara que relativament feliç. En canvi, els personatges de No-res són plans i uniformes.
.- tensió narrativa sí que hi ha, o més bé desconcert: et preguntes “no seran capaços de …” I, si ho són, van cap a un final previsible.
Comentat en desembre 2015