L’escriptor danès Hans Christian Andersen va escriure ‘La sireneta’ el 1837.
L’autora agafa el conte d’Andersen, la versió de Disney i la versió de Jarolski feta per a òpera amb música de Dvorak. Amb eixes fonts recrea la història interpretant-la des d’aquest segle: contada per la mateixa protagonista, la Sirena, una adolescent rebel i transgressora, que intenta fugir de la família i del domini del pare i començar a prendre decisions que donen sentit a la seua vida.
L’autora, en una entrevista en VilaWeb, ens diu:
«Se sol dir que l’amor és l’opi de les dones. I això li passa a la sireneta. Passava més en l’època d’Andersen, quan la realització personal d’una dona només venia a través de l’amor. Pensem en les grans novel·les del segle XIX, com ‘Anna Karènina’ o ‘Madame Bovary’. Ara les coses són diferents, les dones sabem que l’amor és una qüestió important però mai castrant ni frustradora.»
https://www.vilaweb.cat/noticia/4237931/20150330/carme-riera-lepoca-dandersen-lamor-era-lopi-dones.html
Alguns fragments del conte ens il·lustren aquesta interpretació:
«A poc a poc anava comprenent que l’amor ens porta a imaginar el que no és, que ens atrapa i sedueix el que no existeix, que alguns, com li passava al príncep, només són capaços d’enamorar-se d’una quimera, i jo ho hauria donat tot per convertir-me en la seva, perquè la meva llibertat consistia a estar presa a les xarxes de la seva voluntat, per molt voluble que fora.» (pàg. 80)
«No m’adonava que el meu amor per ell havia fet minvar el que hauria d’haver sentit per mi mateixa» (p. 83)
El llibre incorpora la versió original d’Andersen, traduïda al català per Josep Carner. Cal recordar la visió pessimista, trista, més o menys depressiva que dona Andersen als seus contes, eixos personatges que no creixen, que pensen que la felicitat consisteix en no assumir com som i la necessitat de transformar-se, que hi ha un esser diví que actua sobre el destí de les persones. Carme Riera, en canvi, s’allunya d’eixa visió cristiana i incorpora un text creatiu més a prop del mite i, per suposat, més poètic.
«… vaig aconseguir, a causa de les bones obres, tenir una ànima immortal, però no és cert. Ho sé bé perquè segueixo aquí, vella, tossuda i enamorada, apropant-me i allunyant-me de la costa, sense llengua, però amb veu manllevada que he fet meua. La veu de les ones, que entre els seus rumors parla de sirenes i de dones i propaga la meva història» (pàg. 88)
Comentat en setembre 2015