Última novel·la de l’autor, edició pòstuma, publicada en 1916, sis anys després de la seua mort. Llibre amarg, intens, apassionant. Conserva l’actualitat d’uns llibres escrits amb modernitat, amb ofici i amb la mateixa contundència del Mark Twain de sempre, si bé, l’humor i la ironia als que ens té acostumats (Diari d’ Adam i Eva, El bitllet d’un milió de lliures…), es tornen ací àcids, negres i en dosis mínimes.
Crea un personatge, Satanàs, nebot del Satanàs bíblic, que està per sobre del bé i del mal. I el dota amb el poder de seducció del més bell dels àngels. Quan ell arriba la vida embriaga. Actua amb eixa prepotència amb què actua el poderós, encara més quan té raó.
Això li permet fer l’anàlisi que fa: una crítica despietada de la condició humana, de la religió, de l’església, del capitalisme, de la guerra, del poder, de les classes socials… Reflexiona sobre la vida, la mort, el destí, la justícia, el lliure albir, el sentit moral, la felicitat (“únicamente los locos, y no muchos locos, pueden ser felices”), la desgràcia, la posició de l’home al regne animal…
És un tractat filosòfic on apareixen els grans temes: identitat, existència, determinisme, gregarisme… passats per la mà d’un extraordinari escriptor que, per a convertir-lo en exquisida literatura es serveix de la fantasia i de la provocació.
Ens remet a altres grans llibres (La vida es sueño, La caverna…): “No hay Dios, ni universo, ni raza humana, ni vida terrestre, ni cielo, ni infierno. Todo es un sueño…, un sueño grotesco y disparatado. Nada existe salvo tú. Y tú no eres más que un pensamiento…, un pensamiento errante, un pensamiento inútil, un pensamiento desamparado, vagando solitario entre las eternidades!” (pàg 161, Ed. Anaya, 1983)
Recomanat en setembre de 2013