… el llibre va canviar de nom i va passar a dir-se Petites memòries. Sí, les memòries petites de quan vaig ser petit, senzillament. (pàg. 33)
No ens trobem davant una obra mestra com “La Caverna” o “L’assaig sobre la ceguesa”, però no deixem de reconèixer el gran escriptor Saramago que hi ha al darrere.
El llibre deixa fluir, entre altres:
… la ironia sobre la religió:
I que, d’aquesta manera, al final, gràcies a una intervenció divina, em refereixo, és clar, a Bacus, déu del vi i d’aquells que en beuen més del compte … (Pàg. 41)
Com acostumava a dir el poeta Murilo Mendes de l’infern, d’existir existien, però no exercien. (Pàg. 52)
El nen Jesús d’aquella època encara era un nen Jesús que treballava, que s’esforçava per ser útil a la societat, en fi, un proletari com tants altres (Pàg. 96)
La culpa va ser de la constant rivalitat en què vivíem, però sospito que el dia del Judici Final, quan es posin a les balances les meves accions bones i dolentes, serà el pes d’aquella panotxa el que em precipitarà a l’infern… (Pàg. 124)
… les reflexions sobre les transformacions en nom del progrés:
No em queixo, no ploro la pèrdua d’una cosa que ni tan sols em pertanyia, només tracto d’explicar que aquest paisatge no és meu, que no va ser en aquest indret on vaig néixer, que no em vaig criar aquí. (…) Confesso, però, que ara experimento una mena de satisfacció maliciosa (…), quan sento dir a la gent del poble que va ser una equivocació, un disbarat dels grossos, que s’arranquessin les velles oliveres. (Pàg. 14)
… sobre la memòria:
Va ser un instant, un instant i prou, però el record durarà el que la meva vida hagi de durar. (Pàg. 20)
Mentrestant, si la memòria no m’enganya, si no és que ajunto el greuge amb el pànic… (Pàg.21)
… vaig sentir dintre meu, si no és que ho recordo malament, si no és que m’ho invento ara, que, finalment havia acabat de néixer. Ja era hora. (Pàg. 21)
… i, per un instant fugaç, tot just el que dura una llambregada, em vaig retrobar amb tots els anys passats. (Pàg. 25)
… sobre la parcialitat informativa:
No cal dir que la meva única font d’informació només podia ser la censurada premsa portuguesa, que, igual que Radio Sevilla, mai donava notícia de cap victòria republicana. (Pàg. 47)
Fins al dia que, va ser aviat, en què em vaig adonar que estava sent enganyat pels militars jubilats que s’aplicaven a la tasca de censurar la premsa, fent seves, respectuosament, la mà de ferro i el guant de vellut (Pàg. 119)
… i tot escrit en un llenguatge atapeït de metàfores
… aquell màgic capoll on sé que es van generar les metamorfosis decisives de l’infant i de l’adolescent.(Pàg. 16)
…, i absurdament imagino que tot tornaria a ser el que va ser si hi pogués tornar a capbussar la meva nuesa de la infància, si pogués tornar a agafar amb les mans que tinc avui la llarga i humida vara o els sonors rems d’antany, i empènyer, sobre la llisa pell de l’aigua, la barca rústica que va conduir fins a les fronteres del somni un cert ésser que vaig ser i que vaig deixar encallar en algun indret del temps. (Pàg. 16)
… encara pateixo els efectes de la caiguda d’un cavall que no vaig muntar mai. Per fora no es nota, però l’ànima em coixeja des de fa setanta anys (Pàg. 24)
Un llibre senzill, de fàcil lectura, amb una mirada molt honesta des de l’adult als records de la seua infància: “explicaré amb paraules senzilles aquest lamentable cas …“ (pàg. 71)
Comentat en juny 2012